dilluns, 9 de maig de 2011

Enric Casasses i un poema matemàtic

El poeta Enric Casasses va visitar fa pocs dies l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès. Amb la seva fantàstica oratòria, ens va fer viure els seus poemes.


En acabar, ens va dedicar un poema matemàtic que forma part del seu llibre Coltells.
Aquí us deixem tant el poema com la seva dedicatòria i la demostració que n'hem fet amb els alumnes de 1r d'ESO C de l'Eugeni.



Donem les gràcies a l'Enric Casasses per dedicar-nos una estoneta i el seu poema matemàtic, i als alumnes de 1r d'ESO C de l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès per la seva col·laboració.

Finalista en la categoria 14 a 18, scsjordi 2011

AMOR EN PARAL•LEL
de l'Aina Martí i Nerea Gil, 1BATX B, Institut Eugeni d'Ors


Il·lustració d'Eduard Barrobés

Feia bon dia, era un d’aquells dies d’abril on el sol brilla amb força però de tant en tant deixa que un bri d’aire el refresqui. Degut al bon dia que feia havia decidit anar al parc. Un cop estirat a l’herba pensava en les seves coses , en una en particular: el seu amor. Per molt que sabia que era impossible, no podia deixar de pensar en ella. I és que no tries mai de qui t’enamores, i el destí havia fet que s’enamorés d’una recta paral•lela.

Mai pensava que li pogués passar una cosa així, perquè ell era una recta molt racional que no desvariava amb impossibles. Ell no creia amb aixó de trobar la teva recta perpendicular, trobar una recta que està destinada a estar amb tu. Per ell era un assumpte del qual en parlava tothom però que gairebé ningú l’havia trobat. Fins que es va fixar en la seva recta paral•lela.

La veia passar de lluny, sempre a la mateixa distància. Una distància insalvable perquè, com bé sabia, dues rectes paral•leles estan condemnades a veure’s sempre però no poder acostar-se. El que donaria per ser rectes secants...

De vegades desitjava oblidar-la, no pensar més en ella per poder aulleujar el seu patiment. Però era innevitable, l’havia capitvat en tots els seus punts i segments. I és que, sense adonar-se’n, s’havia enamorat d’ella. Se l’havia guanyat dia a dia. Sempre l’havia tingut al costat però no s’hi havia fixat. Al principi era una recta normal, parlaven desde la distància de temes sense importància. Però cada cop li tenia més apreci. Es va adonar que n’estava enamorat quan una recta secant veïna i ella van creuar els seus punts. Va tenir un sentiment de gelosia al qual no estava acostumat.

I així fins ara, els dies que feia bon temps s’estiraven a l’herba a la mateixa distància insalvable i ell la mirava sospirant i preguntant-se si algun dia podria estar amb ella.

Bé, no ha perdut del tot l’esperança: algun dia potser es trobaran, quan arribin a l’infinit...

diumenge, 8 de maig de 2011

Guanyador@ en la categoria 14 a 18, scsjordi 2011

LES COSES DE LES QUE NO ET DONES COMPTE
de María Rodriguez, 3ESO D, Institut Eugeni d'Ors


Il·lustració d'Eduard Barrobés

L'àvia d'en Martí és una persona llesta. Ha viscut una vida llarga i plena d'on n'ha après moltes coses. Potser podrà traspassar una mica del que ha aprés al seu net. Ara mateix,en Martí s'ha presentat a casa seva,com de costum,per berenar amb ella. La mare treballa fins les 8 i el pare fins les 9. És un moment del dia que agrada molt a tots dos, per que ells s'entenen. Passen molt de temps junts. Xerren estona i estona,ell li explica com li ha anat el dia a l'escola i ella escolta. A vegades li explica receptes,o coses que ha vist en telenovel•les. Però aquella tarda en Martí venia enfurrunyat.

-Fill,què et passa?
-Les mates.
-Explica-li a la teva àvia,vinga -li va dir en to amistós.
-Es que no m'agraden gens i em fan estudiar coses que mai faré servir!
La dona se'l va quedar mirant, pensant un pla que ajudés el seu estimat net sense que ell ho notés.
-Però això no és veritat, Martí. Les matemàtiques són molt importants, serveixen per a tot.
-A si? I digues, per què serveix una fracció? N'estic fart d'elles. I a més, segur que quan passen uns anys ja no te'n recordes de res.
-Ei -va tallar l´àvia-, creus realment que no recordo res del que vaig estudiar de nena?
El noi li va començar a dir petites operacions ràpides, encara que trigava més en corregir mentalment que no pas en preguntar-les:
-dos més dos
-quatre
-sis més set
-tretze
-cent per cent
-deu-mil
-cinquanta dividit entre vint-i-cinc.
-dos,fill,dos.
El nen de 3r de primària, se la va quedar mirant i va dir:
-Ostres àvia! Es que fas el Brain Training?
-El què?
-Deixa-ho.

AL CAP DE DOS DÍES:
-Àvia, com hi fico les espelmes?
-De manera que quedin bé, però això sí, totes, eh?
-Sí, àvia, totes. A l' avi li agradarà molt el pastís que li hem fet!
La dona anava preparant coses per la petita festa mentre xerrava amb el net. L' avi feia 65 anys i en Martí estava tan content...la mare i el pare no podien venir, però ell els ho explicaria tot.
-Però com les fico? En ser-ne tantes quedarà malament si les fico desordenades.
L'àvia ja sabia el que havia de fer. No diria res.
-Pensa.
-Però, àvia, com?
Més silenci.
-Àvia!
I llavors l'àvia es va tancar al lavabo,on ell no podia seguir preguntant-li. En Martí es va quedar palplantat. Per què no li volia contestar? Es feia tard,i en Martí havia de posar les espelmes o no donaria temps. Pensant-hi molt,va arribar a la conclusió que hauria de dividir el nombre 65 entre algun número, i no podien quedar espelmes soles. Fins hi tot semblava com un d'aquells problemes que els hi ficava la Carmeta a classe. ''Si acaba en 5, dividiré entre 5''-va pensar. I això va fer,el resultat era 13 i va pensar que quedarien molt bé 5 files de 13 espelmes en aquell gran pastís.

PASSATS UNS DÍES...
-Martí, anem a comprar, vinga.
-Vale - va dir content
Al supermercat van comprar llet, ous, pa, mantega, tomàquets i una bossa de llaminadures. Al sortir amb el carret, pel passadís del supermercat en Martí es mirava la llista mentre l'àvia ficava la compra al carretó de tela. S'ho va mirar i alguna cosa no li quadrava:

LLET:                          2,57€
OUS:                           2,30€
TOMÀQUETS:               1,00€
PÀ:                              1,00€
LLAMINADURES:            3,50€
Total:                    ____________
                                  10,45

-Àvia,t'han contat malament els preus.
-Cóm?-diu l'avia amb certa perspicàcia, ja sabent-ho.
-Aquí fica deu amb quaranta-cinc i no pot acabar en cinc.
-ARA PARLO AMB LA DEPENDENTA MACO, QUEDA'T AQUÍ.

Tornant a casa, l' àvia anava pensant-hi. El nen no se n'estava donant conte, però acabaria donant-se conte que les matemàtiques són més importants del que creu. Ell les veu com una assignatura, però aconseguirà que les acabi veient com el que són: el que es necessita per que mai t'enganyin.

Finalista en la categoria 12 a 14, scsjordi 2011

EL CONCURS DE TV3 de Ferran Pavón, 1ESO C, Institut Eugeni d'Ors.


Il·lustració d'Eduard Barrobés
 
El Víctor era un nen que des de sempre li havien agradat les mates. A la escola sempre treia deus i més deus, fins que un dia el seu professor de mates li va dir:
-Per què no participes en el concurs de mates que fan a TV3 el dissabte de la setmana que ve?
- A mi m’encantaria, però jo sóc un nen molt nerviós i si hi participo estaré molt nerviós!
- Mira Víctor, jo si fos tu m’ho pensaria molt bé.
-Ja...
-Mira farem una cosa, per demà, de deures, tens que portar-ho ben pensat, val?
- Molt bé.
En Víctor en arribar a casa, després de la escola, els hi va comentar als seus pares i ells, no gaire satisfets, li van dir alhora:
-A nosaltres ens sembla molt bé, però, és casi impossible que et toqui.
-Mira, el teu pare, quan devia tenir la teva edat, com ja saps, era un gran matemàtic, i un dia, un amic seu, li va proposar anar a TV3 a fer aquest concurs matemàtic. Però, saps que li va passar, que a Catalunya hi ha tants nens que a ell no li va tocar!
-Però es pot provar, no mare?
- O i tant! Jo no t'ho nego. Ara, amb una condició, si no et toca, no t’enfadis!
- Val.
-A mi també em sembla una gran idea. Si vols, demà escrivim una carta al director de TV3 i a veure si ens toca.
El Víctor s’ho va acabar de pensar molt bé, i finalment va decidir que ho faria, tan si li toqués com si no li toqués. El dia següent li va comentar al seu mestre i ell li va contestar:
-Sabia que diries que sí! Però ara falta que et toqui. Ah, però una cosa, si et toca em deixaràs que vingui a veure’t, no?
- Es clar que sí!
Al cap de sis dies:
-Em sembla que no et tocarà –deia la seva mare.
- Vaig a mirar a la bústia, val mare? –deia en Víctor mort de ràbia.
- Val, ves a veure-ho. –deia la seva mare.
-Però mare, aquí hi ha una carta de TV3!!! Sí, m’ha toca’t!!! Això és impossible! Que bé!!!
El primer que va fer va fer va ser trucar al pare, que estava treballant, perquè anul·lés el dia següent de treball. -Pare, tinc una gran notícia! Saps que...
El seu pare ja s’ho va imaginar i ràpidament li va dir:
-No em diguis que t’ha tocat?
-Doncs la veritat és que... Sí!!!
-Molt bé, ara mateix els ho vaig a dir als de la feina, que demà no estaré i que agafin algun suplent dels que hi ha per allà!
Doncs ja al dia següent, ja ben preparats, van anant tirant cap a Barcelona, a on hi havia TV3.
Quan van arribar, els seus pares juntament amb el professor de mates d’en Víctor van anar a la sala principal i en Víctor va anar a la sala d'espera, a on hi havia els seus tres rivals, la Júlia, el Marc i el Josep.
-Com et dius tu?- preguntava la Júlia.
-Em dic Víctor i tu?
-Em dic Júlia, encantada.
El Guillem i el Josep estaven molt callats i molt concentrats, mentrestant el Víctor i la Júlia seguien parlant. El presentador els va avisar:
-Nens, ja podeu entrar a la sala principal. Els quatre estaven molt nerviosos. Quan tots estaven asseguts al seu lloc el presentador va donar l'inici:
-Vinga, explico com funciona: Us faré tres preguntes a cadascun i vosaltres me les teniu que contestar bé, teniu deu segons per contestar-les. Guanya el que al final de tot tingui més punts. La primera pregunta va dirigida al Guillem: -30x99:20 quan és?
Havien passat set segons i ell va dir:
-Són 148’5.
-Correcte! Tens un punt. La següent pregunta va dirigida al Víctor: 20:1’5x77 quan és?
-Són 1026’6 període.
-Correcte, no ha passat ni un segon i ja m’he la has dit! Tens un punt.
Tant la Júlia com el Marc no n’havien fet cap de bé, o sigui arribava la última ronda entre el Víctor i el Guillem. Les últimes sempre eren més difícils.
-La última ronda, només el Guillem i el Víctor, la Júlia i el Marc ja poden marxar perquè ja no esteu a temps de remuntar això. Vinga, em sap molt de greu però... adéu! Vinga ,doncs, qui serà el guanyador, el Guillem o el Víctor, aviat ho sabrem. La primera pregunta va dirigida al Guillem! 20.000:10.000x1030x2.2x1.1:3.3 quan és?
- És 1510,59
-No és correcte! Tot i que casi ho fas bé és 1510,6 període i no 1510,59. Ara tot depèn d'en Víctor. Vinga, doncs aquesta pot ser la última ronda: Víctor: quan és 29:3x3x2x4x5:99?
-És 11’71 període!
-Doncs, és correcte o no és correcte?
-Diria que sí que és correcte!!! -deia amb veu fluixa el professor d’en Víctor.
-Sí!!!!!!!!!!!!!!!! És correctíssim!!! Vina aquí Víctor, has guanyat 50.000 euros!
-No m’ho puc creure!!! Que bé!!!
Com que tant la família com la escola d’en Víctor eren pobres, ell va decidir repartir 20.000 euros per pagar les hipoteques de la casa i uns altres 20.000 euros per les reformes que volien fer a l'escola. Ell es va quedar uns 10.000 euros, més que merescuts, i es va poder comprar tots els jocs que li agradaven.
I conte contat i aquest conte s’ha acabat.