Conte guanyador del concurs de contes matemàtics per a primer d'ESO a l'IES Eugeni d'Ors:
La Mònica, l’Ester i la inspiració d'Aina Trotonda i Mireia García (1r d'ESO C)
La Mònica i l’ Ester estaven molt preocupades, perquè no tenien inspiració, des de que les dues van veure el Martí estaven molt despistades, a més, la Noèlia li tenia robat el cor al Martí, i elles estaven molt enrabiades per culpa d'ella, era molt... com ho diríem... sempre anava a la última moda, mai podia tenir el serrell obert, o no es podia mossegar les ungles, era un delicte per a ella! Però elles eren diferents, elles eren normals, però ara estaven enamorades, només tenien el cap en el Martí. Per això no tenien ni idees, ni imaginació, ni res, perquè és que és clar, l’amor, et fa perdre les coses, doncs elles van perdre l’ inspiració. Ja havien passat 3 setmanes des de que la professora de Matemàtiques els havia dit que fessin un conte de matemàtic, i tothom tenia almenys una idea per fer, menys elles. Potser els hi havia robat l’ inspiració? Però... qui podia ser? Qui podia fer una cosa així?A l’hora del pati, es van quedar a la classe, li van dir a la Montse que s’havien de quedar per fer... coses, bé, que s’havien de quedar a la classe, i punt. La professora tenia pressa, perquè tenia una entrevista amb els pares del Ramon, i és clar, com que era tan entremaliat, i sempre feia de les seves i la Montse tenia ganes de parlar-ne amb els seus pares, però deixem-ho estar, el cas, és que l’ Ester i la Mònica estaven a la classe, esperant que la Montse marxés i les deixés soles una estona.
Es van ficar a remenar les motxilles. Sabien que hi havien 28 motxilles a la classe però en faltaven 4 persones i llavors volia dir que només hi havien 24 motxilles. Però,els problemes no eren el seu fort (els hi costaven molt) i van agafar un paper i un bolígraf i es van posar a intentar resoldre el problema de les motxilles, de quantes motxilles s’havien de repartir cadascuna.
Després de pensar durant 5 minuts, van saber que per poder resoldre el problema es tenien que repartir les motxilles,llavors,van pensar que el professor de mates els hi va dir que si repartíem volia dir que havíem de fer una divisió.
Per tant, 24:2 ; i sabien que era la meitat, o sigui, 12 cada una i ràpidament s’hi van ficar.
Van trigar 15 minuts en fer-ho fins que van acabar i no havien trobat l’ inspiració. Van mirar el rellotge i van notar que només quedaven 10 minuts de pati.
Van baixar al pati per poder acabar d’esmorzar i van anar a la cantina, com cada dia, i pel que van veure des de fora, hi havia molta cua perquè la gent volia ''maduixes'', xupa-xups, ''kojacks'', crispetes i tot, estava molt ple, però elles volien anar a parlar amb la Dolors, com sempre, sempre parlaven de ximpleries i de les sopes de lletres que fa. Però havien de parlar amb ella d'una cosa més seria, de l' inspiració.
Van anar cap a ella totes dues avergonyides de haver perdut una cosa així, i van començar a conversar:
-Dolors, és que... mira, nosaltres... -va dir l'Ester.
-Que nosaltres hem perdut l' inspiració -tota decidida la Mònica.
-Ah, ja, ja, ja! Doncs... ho sento noies, però no us puc ajudar... -va respondre la Dolors en un to burleta.
-Què? Només ens faltava això! Erets l'única persona que ens podria ajudar, perquè ja fa temps que ens coneixem, i sempre ens has ajudat amb tot... -va dir la Mònica decebuda.
-Ah! I a canvi t' ajudarem a trobar “nòvio”, que com ens vas dir, el Manolo t'havia deixat -va proposar l’Ester.
-Val, noies, val, m'heu convençut! Us ajudaré -va dir la Dolors tota animada per la proposta de l'Ester.
- Què, doncs, per feina? -va dir la Mònica, ja una mica estressada.
-Espereu! Que aquest noi m'ha de pagar el Frankfurt! -va cridar la Dolors-. Ai! Mira, si és el Martí!-li canvià el to de veu de cop, ara en veu baixa.
- QUÈÈÈ? EL MARTÍ?? -cridaren les dues.
-Què passa amb mi? -va dir el Martí.
-Res, res... coses de l'Ester... -va dir la Mònica, traient-se un pes de sobre.
-Si home! Jo? Jo? Si has sigut tu que l'has cridat! -protestà l'Ester.
-Ai, Martí, deixa-les estar, que avui tenen un mal dia -dirigint-se a el Martí, la Dolors.
El Martí se'n va anar sense saber ben bé que passava; la Mònica i L’ester li van explicar el seu gran problema a la Dolors, i la Dolors els hi va explicar que s'havia trobat un sobre de carta a sobre el taulell on hi té les llaminadures, i que semblava que es mogués, però com que li feia una mica d’angúnia, es pensava que deuria ser una aranya, i és clar, com que té fòbia a les aranyes, l'havia llençat.
Què hi devia haver en aquell sobre? On era la seva imaginació? Se'n sortirien d'aquesta?
Cada cop se'ls hi amuntegaven un munt de preguntes més, i cada cop faltava menys per entregar el conte matemàtic. Van decidir que podrien buscar el sobre a la paperera on l'havia deixat, però resulta que justament 5 minuts abans de l'hora del pati el senyor de la brossa, tirava tota la brossa de les papereres de l' institut al contenidor del costat de l' institut. La Dolors ja només els hi podia donar esperances i sort, molta sort.
Les dues noies van pensar allà mateix què podien fer per trobar l' inspiració, van veure entrar la professora de matemàtiques a la Cantina, i feia cara d' enfadada. Es dirigia cap a elles, i amb un to greu, com un sergent va dir-les-hi:
-Noies, dues coses.
-Què? -van dir espantades elles.
-Una, que hi feu aquí? Que només falten 5 minuts i 20 segons per què soni el timbre! I com sempre us dic, heu de ser puntuals!
-Què? 5 minuts? Ai, Mare meva! Ai Santa Maria! -van començar a cridar totes dues desesperades, sense poder estar quietes ni un segon.
-I segona: No haureu pas vist el meu bolígraf vermell, de corregir? No me l'haureu robat per què no us pugui ficar mala nota, oi? -preguntà encara, com una sergent, la professora.
-Nosaltres? El teu boli? No, que n'hem de fer del teu boli? -van contestar, i alhora, una mica més calmades.
-Ah! Potser se t'haurà caigut a la paperera! Com que està al costat de la taula, i és clar, si calculem la distància entre la taula... bla, bla, bla. Bla, bla, bla. -elles només van sentir això que deduïa l'Enric. Ell com sempre, tan ''empollón''.
Però a l'Ester se li va acudir una idea de cop! Potser podrien recuperar el bolígraf de la Professora de matemàtiques, i també el sobre que havia vist la Dolors!
-Ja ho tinc! -va saltar l'Ester amb un somriure a la cara.
-Què? Què? Corre, digues! -insistia la Mònica.
-Mira, si el senyor de la brossa tira totes les papereres al contenidor a les 11 menys 5, i hi deuen haver... 60 papereres en tot l' institut... potser si féssim alguna operació matemàtica podríem aconseguir el bolígraf i el sobre! -contestà amb un to de ''sabelo todo'' l'Ester.
-Quina gran idea! -va dir la Mònica-. Però és clar, quina operació hauríem de fer? Per què, vols dir que hem de sumar, o restar, o fer alguna cosa d'aquestes, per trobar això? -va dir la Mònica estranyada.
Llavors van anar a preguntar-li al conserge de la brossa si ja havia tirat la brossa de tot primer i la paperera del departament de mates. i el conserge els va dir:
-Ui! Hi ha moltes papereres aquí al institut! Però... les de primer encara no.
Totes dues alhora van dir:
-Oh! Quina sort! Gràcies!, però... i la del departament de matemàtiques?
-Ui.. aquesta... espereu, que ho miro -va dir amb cara estranyada per les dues nenes.
-Si us plau, que no l'hagi buidat, si us plau! -no paraven de repetir-se entre elles.
-Doncs... l'acabo de llençar ara, ho sento noies...
-Què? Què? Quèèèèè??-van dir elles dues a la vegada tot espantades.
Ja ho tenien perdut, tot perdut, la tutora els hi podria ficar un parte, per estar fora del recinte escolar... i la professora de matemàtiques... i el conte..., quin horror!
A més, pensar que només faltava 1 minut i mig... estaven totalment desesperades, ara si que no sabien què fer.
-Però... que necessiteu? -va preguntar el de la brossa.
-Em... un boli... d’una profe.. i un sobre amb... amb una cosa molt i molt important dins! -va contestar la Mònica.
-Ah, doncs, jo em sembla que no he vist tirar cap sobre encara... i de bolis... uns quants!
Uff... però no tan uff... el sobre seguia en una de les papereres que tenien al costat, i el boli... això ja no el podrien recuperar, van pensar.
La veritat és que, estaven a la cera del carrer, davant de la porta de l' institut, que estava oberta, amb les claus de la Dolors, que els hi havia deixat. Estava tot ple de papereres pel terra, en un cantó unes quantes de buides, i en l'altre de plenes. Al seu davant i tenien un contenidor de paper, on tota la brossa de les papereres buides estava allà.
L'Ester buscava per les papereres plenes el sobre de color blanc, mentre la Mònica intentava buscar el bolígraf vermell dins del contenidor de paper i cartró.
-Espera, ja ho sé, em sembla que... -va dir remenant-se la butxaca el senyor de la brossa.
-Què passa ara? -va dir la Mònica cansada.
-Té - El senyor de la brossa va treure de la seva butxaca un bolígraf vermell, igual que el que tenia la professora de matemàtiques, semblava nou. No era el de la professora però almenys tenien un bolígraf vermell...
Van anar corrents a donar-lo a la professora de mates. Llavors, l’Ester va dir:
-Una cosa menys! Ara només falta el sobre.. corre Mònica anem a buscar-lo!
Va sonar el timbre,just quan estaven remenant l’última paperera,sense haver tingut gaire èxit amb totes les altres. Fins que,amb l’última esperança,van ficar la mà i l’ull a la paperera estava allà!Havien trobat el sobre! Volant i volant sense parar ni res, van tornar a la cantina amb la Dolors.
El van obrir i....
Van trobar l' inspiració!!! De cop, els van venir tot d'idees per fer el conte matemàtic!
Però, per mala sort, no van guanyar. És igual, el que compta és l' intenció , i l'esforç... molt d'esforç!
