L'Article del mes

Hoy me gustaría acercaros a un autor y a una obra de la que estoy seguro tenéis alguna referencia previa.

Alicia en el país de las maravillas
de Lewis Carroll.

A Alicia no le habría gustado que este artículo no viniera acompañado de dibujos pues como ella misma afirma “¿De qué sirve un libro ( artículo en este caso) sin diálogos ni dibujos?”, así que tomaremos prestados los del gran ilustrador Sir John Tenniel ( que son las clásicos ) para tal fin.

Lewis Carrol era el seudónimo de Charles Lutwidge Dodgson estudioso de las matemáticas y de la lógica ( o de la falta de ésta, sobre todo en el lenguaje) a la vez que pionero en la técnica fotográfica. Y se puede decir que fue un gran hombre. Los hombres pueden ser unos más grandes que otros, los hay que siendo pequeños creen ser grandes porque están rodeados de hombres más pequeños o porque no saben en qué consiste ser grande. No pasa como con los números que es muy fácil saber si uno es más grande que otro porque hay una relación de orden, como ya sabéis.

Algunos deslenguados (como le diría el Grifo a Alicia en el capítulo IX) aseguran que le gustaba las mujeres no tan grandes y que aborrecía a los niños, pero eso, quizá, nunca lo sepamos.

El caso es que tenia una pequeña amiguita que se llamaba Alice Liddell en quien está basada la Alicia del cuento y a quien se lo dedicó.

El cuento es fantástico en todos los sentidos ( o sinsentidos) y los personajes parecen sacados de un psiquiátrico, unos más y otros... mucho más.

La inocente Alicia convive con cierta naturalidad en todo este desbarajuste de historias y personajes aunque a veces también, llegado el límite, se desespera y llora como una niña (como lo que es). Así todo el cuento trata de cómo esa niña llega a un mundo alocado a la vez que maravilloso, en clara referencia al tránsito de la infancia al mundo de los adultos, en muchos aspectos absurdo, ilógico y macabro. Es un cuento dedicado a una niña de 10 años cuyo futuro inmediato era la entrada a ese mundo.

Recuerdo el adorable pasaje del Sombrerero loco (por cierto, en los libros no aparece la famosa fiesta de NO cumpleaños que fue, sin duda, un invento de la factoría Disney ) donde toman té a todas horas y en medio de la disparatada escena encontramos:



"Querida, ¿no querrías un poco más de té? – la instó, apremiante, la Liebre Marcera.

Si todavía no he tomado nada – exclamó Alicia en un tono ofendido – no puedo tomar más.

Querrás decir que no puedes tomar menos – le corrigió el Sombrerero - : es difícil tomar menos que nada..., ¡pero es fácil tomar más!”

A Carroll le gustaban estos quiebros del lenguaje que bien pensado están alejados de toda lógica.

Las matemáticas también están detrás de muchos comentarios para poner de manifiesto su lógica por encima de todas las ciencias y si, como dice la tortuga, las ramas de la aritmética son fumar, reptar, mutilar y dimitir ( en lugar de sumar, restar, multiplicar y dividir) y si, cuando uno cae por un pozo en caída libre, puede dejar caer un bote o guardarlo en un armario que está al alcance; os podéis imaginar cuantas otras situaciones nos podemos encontrar que incitan a la lógica o la falta de ésta.

Para acabar deciros que Carroll escribió también otros muchos textos, algunos para niños y otros muchos para adultos. La segunda parte de las aventuras de Alicia se llama “A través del espejo y lo que Alicia encontró allí”, en éste, Alicia (que era otra Alicia, Alice Raikes ) cruza de la realidad a la fantasía atravesando un espejo y el mundo del otro lado es un mundo fantástico. Este recurso ha sido utilizado en múltiples ocasiones y aunque no de forma capital sí de una manera interesante vuelve a aparecer, por ejemplo, en el último Premio Planeta de Juan José Millás “El mundo”.

A continuación os propongo unos links para que podáis leer las novelas de Carroll y otros específicos sobre su vida y su obra por si estáis interesados en profundizar o conocer alguna cosa más.

Lee toda su obra y disfruta de los episodios más alocados y tiernos que se han escrito.

Página muy completa de todo lo relacionado con la vida y obra de Lewis Carroll

Biografia de Lewis Carroll

Otras Alicias

Página de Carrol de Educared

Web sobre la Alicia de Disney

Evolución de la fotografía a través de la obra de Lewis Carroll : Alicia en el País de las Maravillas y a Través del Espejo

La Alicia de Disney

Espero que os halla gustado y que volvamos a encontrarnos en el futuro. Haced los comentarios que creáis convenientes (e incluso los inconvenientes), este espacio si no es de todos y para todos,....


Un abrazo.


Manuel Oliver

Profesor de matemáticas de l’IES de Sant Esteve Sesrovires.

Premi del jurat del concurs de 1er d’ESO de Contes matemàtics

LA DESAPARICIÓ DE L'STUART
per Joana Sadurní (1er d’ESO B)

La Raquel tenia 13 anys, i li encantava llegir. Des que n’havia sabut que no parava. Quan s’avorria del món real, se submergia en un llibre, un món de fantasia, empresonat en cobertes de cartró, xiuxiuejant els seus tresors. Però ja està bé, tallo el rollo i començo: Quan no tenia cap llibre, s’imaginava de protagonista dels contes. Els que li agradava més de convertir-se, era en l’Hermione Granger, de Harry Potter, perquè li encantava la màgia, Hogwarts, els éssers màgics... I també s’imaginava que era Meggie, la protagonista de Cor de tinta i Sang de tinta ; on existia el món real i el de tinta, cosa que a la Raquel li hauria encantat.
I, quan no feia tot això, acariciava o jugava amb el seu gat, l’Stuart. Li encantava aquell gat, després de molt de temps havia aconseguit que li regalessin per l’aniversari. Per això, el dia 3 de Novembre (dissabte), quan es va llevar per anar a donar el menjar a l’Stuart i va veure que no era al seu llit, ni al sofà, ni a dins d’un armari ni a la terrassa, quasi li agafa un atac de cor. Va deixar el pot per encetar de Friskies i va anar corrents a l’habitació dels seus pares. Però allà no hi havia ningú. El llit estava fet, i hi havia una nota a sobre que posava, escrita amb presses:

HEM ANAT A COMPRAR, NO T’HEM VOLGUT DESPERTAR PER QUÈ AHIR VAS ANAR A DORMIR MOLT TARD PER ALLÒ QUE ET VAS MIRAR A LA TELE. TORNAREM BASTANT TARD.

PETONS

Se sentia tan estranya que només va poder dir una sola paraula:

-Perfecte.

Però no es va desanimar, i va anar a encendre el mòbil. Però el cas és que el mòbil no s’encenia. I, quan anava a deixar el mòbil sobre algun lloc pla, de tan emprenyada i trista alhora que estava, de què no ensopega amb algun objecte del terra... La pilota preferida de l’Stuart. La va agafar amb tristesa, i va anar a l’habitació on hi havia la caixa de joguines de l’Stuart. Quan va deixar la pilota a dins, li va semblar que alguna cosa que brillava es movia a l’interior. La cosa brillant va sortir volant de la caixa. I la Raquel es va quedar al·lucinada en veure el que era: un ésser diminut li va fer “hola” amb la mà mentre li somreia. Tenia els cabells rossos i anava vestit amb un vestit verd, tenia unes ales petites i anava fent ning - ning ... La Campaneta. No s’ho podia creure. Va tancar els ulls durant cinc segons i els va tornar a obrir, però ella seguia allà. Llavors, la Raquel va començar a tancar i obrir les mans davant dels ulls, però ho va deixar estar en veure que la fada se’n reia. Peter Pan era el primer conte que s’havia llegit, i l’havia llegit tantes vegades que sabia de sobres que havia de creure en les fades, sinó podia caure morta una d’elles. Així que va mirar la Campaneta amb un rostre interrogatiu; en veure-ho, la fada va assenyalar alguna cosa del costat de la caixa de joguines de l’Stuart: una calculadora.

-Oh, no, oh, no... Mates no, si us plau...-va murmurar la Raquel.

Però la Campaneta es va començar a posar vermella (cosa que volia dir que s’estava enfadant) i la Raquel no va tenir més remei que agafar la calculadora i seguir el sorollet i la brillantor de la Campaneta, que amb la mà li indicava que la seguís.
Mentre seguia la fada (encara flipava de que existissin), es va adonar que aquella calculadora no era normal (encara va flipar més). Emetia una brillantor estranya, com si volgués que et perdessis en el seu interior. Però la Raquel estava disposada a fer l’impossible per trobar l’Stuart, fins i tot matemàtiques (que era la cosa que més odiava de TOT el món).
La fada es va aturar a la cuina al costat dels plats de menjar de l’Stuart. La Raquel va veure un sobre, del mateix color que la calculadora i les ales de la Campaneta, un rosa pàl·lid. Va obrir el sobre i va treure el paper de dins, on hi figuraven els següents números:

2 3 5 7 __ __ 19 __ 29 31 __ 41 __ 47 __ 59

La Raquel va remugar i es va guardar el paper a la butxaca (les sèries no li agradaven gens). Va mirar la Campaneta, esperant que li donés una altra pista, però la Campaneta no parava d’assenyalar la nevera i el seu coll, la nevera, el coll, la nevera, el coll... Llavors la Raquel ho va entendre. Volia llet. Segons havia llegit a “Cor de tinta”, a les fades els encanta la llet. Així que va agafar el plat d’aigua de l’Stuart, el va buidar i el va omplir de llet.
La Campaneta se la va beure tota, i va enlairar-se. La Raquel la va seguir. Es van parar al llitet on dormia l’Stuart. Dins hi havia un altre sobre, també rosa pàl·lid. El va obrir, i dins hi havia aquesta operació:

(12 + [10•2-15] ) •9-7 = ?

Tot plegat era molt estrany: desapareix l’Stuart, i, per trobar-lo, una fada li ensenya una calculadora màgica, una sèrie incompleta i una operació. Que estrany. La Raquel es va fer una espessigada per veure si somiava...no. Era real.
La Campaneta li va indicar els dos papers. Amb allò volia dir que els resolgués.
La Raquel va començar per l’operació. Allò li havia explicat la seva professora de matemàtiques l’any passat amb no-sé-què d’unes bombolles i un explorador, o un aventurer. Va anar corrents a la seva habitació, i va buscar fins a trobar els apunts de mates de l’any anterior. Va buscar la jerarquia de les operacions. Al cap de set minuts ja ho tenia tot après. Es va treure el full de la butxaca i el va fer en menys de 2 minuts. La Campaneta ja estava a l’habitació, i es va assentar al costat de la Raquel en un coixí. La Raquel va agafar l’altre paper, el de la sèrie. Li sonava moltíssim, o sigui que va buscar als apunts de l’any passat fins a trobar “Nombres primers”. Es va enfadar amb ella mateixa per no haver-se’n recordat, però va fer la sèrie:

11-17-23-37-43-53

Molt bé, ja ho tenia tot resolt. Però...què havia de fer, amb tots aquells números???

-I ara què he de fer? -Es va preguntar a ella mateixa. Però no va ser ella qui va respondre.
-Introduir els dos resultats a la calculadora -va dir la Campaneta.
-Parles? T’has passat tota l’estona fent ning-ning i parles?
-No, el que passa és que sóc un ésser màgic, i només em saben escoltar les persones que en saben, ni que sigui una mica, i que creuen en ella i els agrada. Les matemàtiques tenen en si una mica de màgia.

La Raquel va quedar perplexa. Era veritat, ara, les matemàtiques li començaven a agradar. I, creia en la seva vista, o sigui que creia en la màgia, perquè allà al davant hi tenia una fada. Però va deixar els seus pensaments per més endavant, el primer era l’Stuart. Va posar, de primer, els nombres primers, i després hi va posar el resultat de l’operació. No va passar res.

-Has de creure en les matemàtiques -li deia la Campaneta-.El Peter hi creu molt.

"El Peter?" Es va preguntar la Raquel "Ah, sí, és clar, el Peter Pan".
Li van començar a caure les llàgrimes, però va posar a la calculadora la sèrie i el resultat per segon cop. Va tancar els ulls i va notar que la Campaneta se li assentava a l’espatlla. "Si us plau,si us plau..." Pensava. Llavors va notar que alguna cosa li fregava les cames. Va obrir els ulls i...

-Stuart!!! –es va acotar tan de cop que la Campaneta va estar a punt de caure. La Raquel acariciava el gat, feliç, i va observar com els sobres, els papers i la calculadora desapareixien. Per un moment va pensar que la Campaneta també havia desaparegut, però ella encara seguia allà, encara no havia acabat la seva missió.

-T’he d’ensenyar tot el que pugui de màgia –li va dir.

La Raquel va saber que "màgia" volia dir "matemàtiques".
La fada i la Raquel es van passar la resta de l’estona fent matemàtiques, fins que van sentir que la porta s’obria.
Li va donar les gràcies a la fada, que li va dir adéu i va desaparèixer amb un ziiiiip!!!
L’Stuart va pujar a la falda de la Raquel al mateix temps que la seva mare obria la porta de l’habitació.

-Oh, Raquel...Ens sap tan de greu haver estat tanta estona comprant! Però ja saps, els dissabtes...Què has fet durant aquesta estona?
-Màgia. –va dir la Raquel, apartant-se perquè la seva mare pogués veure els fulls d’operacions que havia fet amb la fada.
-Quina imaginació, Raquel... Si això no són res més que...
-Mates, ja -va dir la Raquel, badallant- Però, les mates, al cap i a la fi, també tenen una mica de màgia, no?

I va deixar enrere una mare amb les celles cap amunt i la boca oberta, mirant com la Raquel agafava Alícia al país de les meravelles, pensant que la seva filla no estava passant gaire bé l’adolescència.

Gràcies per les teves il·lustracions, Eduard.

Premi del públic del concurs de 1er d’ESO de Contes matemàtics

Nit de Reis

per Ernest Gallart

(1er ESO D)

-Què és això? – deia el Pare Noel.

-Això? Miri. En un partit de futbol, com li deia, és molt difícil marcar un gol. A més els davanters perden l’ocasió de marcar un gol perquè, com ells diuen, moltes vegades es queden sense angle davant la porteria.

-I què? Va preguntar en Pare Noel, que no entenia res.

-Miri atentament la figura que li he dibuixat i contesti a aquesta pregunta: Des de quina posició C, D o I es veu la porteria amb un angle major?

En aquest moment va arribar el be rostit que havien demanat per a sopar i el problema, per a sort de Pare Noel, es va quedar sense resoldre sobre la taula, encara que era un problema molt senzill. Després de les postres i abans de posar-se de nou en camí, va anar Pare Noel el qual va proposar un problema, aquest alguna cosa més complicat.

-Bé, ja que m’ha posat vostè un problema referent a l’absurd joc del futbol?

-Que no ha sabut resoldre? -va dir Melcior aquesta vegada, exhibint un somriure maliciós.

Com els deia -va dir, amb to enutjat, el Pare Noel mirant de reüll a Melcior i acceptant la copa d’aiguardent que li servia el Rei Baltasar amb el pretext que haurien de preparar-se per a combatre el fred de la nit- el Beisbol és un joc complicat i cerebral, fins i tot, diuen, massa cerebral per als europeus. Bé, està bé, no m’interrompin i deixin-me continuar ? -i va calmar amb un gest de la mà als tres que li escoltaven-. El Beisbol és un joc geomètric en el qual tot està mesurat i en el qual l’estudi dels moviments i les carreres és clau per a la victòria. Mirin, mirin.

I aquesta vegada va ser ell el qual va traçar en un paper un cercle també amb una sèrie de rectes i lletres. I va posar el dibuix davant els tres comensals.

Davant del silenci dels Reis Mags, el Pare Noel va explicar:

-Com poden veure, les rectes AB i AC són tangents al cercle. I l’angle BAC és de 50º.

-Doncs sí, ja ho veiem. I què? va preguntar Melcior.

-Doncs que podem considerar el cercle com l’espai de camp útil sobre el qual juguen al beisbol els jugadors. I el vèrtex Al punt des del qual bateja. Així que vostès han de calcular les mesures dels angles del quadrilàter BCDE.

-Per què?

-Bé, primer per a saber resoldre el problema amb les dades que els he donat i després per a saber que una vegada resolt el problema sabríem dades que influirien en la consecució de les carreres.

-Quines coses! -va exclamar Melcior, sospirant.
-Sí, dissimuli. El que passa és que no sap fer el problema ni comprèn la idiosincràsia del beisbol.

-Anem, anem, deixem-nos de jocs i posem-nos en marxa que tenim molta feina. Sembla que ens oblidem que és la Nit de Reis -va dir Baltasar.

De nou en marxa, la caravana es va aproximar a un poble. En divisar les primeres llums, el Rei Melcior, que anava al capdavant, va fer el senyal d’aturar-se mentre detenia el seu dromedari. Com sempre feien en arribar a una població en la qual tenien a nens esperant els seus regals, els Reis Mags feien una parada per a seleccionar els regals demanats, els carregaven en tres enormes sacs i s’apropaven en silenci a les cases ells sols muntats en els seus dromedaris, mentre que els ajudants, amb la resta de la caravana romania a l’espera. El Pare Noel va repassar la seva llista d’encàrrecs, comprovant que en aquell poble no havia de fer cap lliurament, encara que es va unir als tres reis per a veure els seus mètodes de treball.

En arribar els quatre davant les primeres cases van decidir deixar, com feien sempre, les seves dromedaris en un prat proper, perquè esperessin pastant. Però com aquella nit, a pesar que ja no nevava, començava a aixecar-se torb, li van demanar a Pare Noel, ja que ell no tenia repartiment, que es quedés en el prat amb els dromedaris, no fos que s’espantessin. Pare Noel va accedir a fer-los el favor com resposta al li havien fet a ell i va veure com els Reis Mags s’allunyaven carregant els seus grans sacs cap al primer carrer del poble. Una vegada a soles i per a entretenir-se, va observar atentament el prat en el qual ja pastaven els quatre dromedaris. Afortunadament, després de les nevades de dies anteriors, la nit estava buidada i la lluna brillava il·luminant el prat el suficient com perquè Pare Noel es pogués fer idea de les seves dimensions. I ho va recórrer a grans passes, anant i venint i prenent notes en un quadern. I així el van trobar els Reis Mags al tornar, una vegada acabat el repartiment de joguines i regals.

-Què fa? -va preguntar Melcior.

-Uns càlculs.
-Doncs deixi’s de càlculs i pugem als dromedaris quant més abans millor. Tinc els peus gelats,va proposar Melcior.

-Doncs de dromedaris es tracta -va dir el Pare Noel.

I davant la cara de sorpresa dels reis Mags, va afegir:

-A veure com està el nivell de matemàtiques allà a l’Orient.
-Doncs estupendament -li va tallar Melcior- Perquè si té vostè idea del que parla sabrà que, precisament els àrabs poden ser considerats i amb raó els divulgadors de la gran Matemàtica en Occident.

-Per no parlar de la numeració, que si no fora per nosaltres en tot Occident seguirien contant amb nombres romans, sense anar més lluny, als nostres dromedaris els contarien així: I, II, III i IV en lloc de 1, 2, 3 i 4. Què li sembla? -va dir aquesta vegada el Rei Gaspar.
-Deixeu-vos de contes i contestin a una pregunta que els vaig a fer després d’observar els seus quatre dromedaris i el prat en el qual pasten -va contestar el Pare Noel, i va afegir:
-He deduït que en aquest prat podríem pasturar els quatre camells? Perdó, els quatre dromedaris durant quatre dies, o dos dromedaris durant deu dies, abans que es mengessin tota l’herba. A més, m’he adonat que tots els dromedaris pasturen a la mateixa velocitat. Així que... aquí ve la pregunta: Quant de temps podríem alimentar a un sol dromedari amb la pastura d’aquest prat?

No se sap si els Reis Mags no van saber o no van voler resoldre el problema plantejat pel Pare Noel, però el que sí se sap és que se’ls estava retardant el lliurament de joguines, van muntar a tota pressa en els seus dromedaris allunyant-se del prat ràpidament.

Il·lustració pel conte Nit de Reis del professor Eduard Barrobès.

Finalista (compartit) del concurs de 1er d'ESO de Contes matemàtics

El Diamant màgic
per Joan Martínez i Arnau Mañé (1er ESO C)

Aquesta és la història del Víctor, la Laia, el Joan, l’Arnau i l’Ariadna, cinc amics de la mateixa edat que anaven junts a l’institut. Un dia van decidir anar a fer una volta amb bicicleta pel bosc que tenien a prop d’on vivien. Passejant entre els arbres van trobar un esquirol que portava un paper enganxat a la cua. Els cinc nens, sorpresos per allò, es van posar a pedalar per intentar agafar-li el full. Després d’una petita cursa amb l’animal van poder estirar-li el paper i aquest va fugir corrents tot espantat.
Els cinc amics van llegir-lo encuriosits. Hi havia escrit:

{[(1001-250)·2]:2}–321+125=______

Els cinc amics no van fer massa cas del missatge i continuaren anant amb bicicleta, però alguna cosa havia passat, ja no eren al bosc envoltats d’arbres sinó que ho estaven d’ edificis molt estranys.

De sobte van veure un cartell amb unes lletres de color i molt grans que posava: “ NUMEROLÀNDIA”. Una mica espantats, van decidir fer una volta per aquella ciutat misteriosa i desconeguda per a ells, i van veure que els habitants no eren persones sinó números: l’ 1, el 5, el 6, el 23, el 100, el 12, el 3, el 763 ..., i així tots els que trobaven.

Al cap d’una estona de passejar per aquells carrers se’ls aproparen uns éssers que es deien minuend, quocient i resta. Es presentaren mútuament i de seguida es varen fer amics.
Els nous companys els convidaren a visitar la ciutat amb ells i els ensenyaren els llocs més interessant d’aquesta: la torre en honor del número infinit, la casa de la senyora 555, que era molt rica i tenia moltes joies, el pont en forma d’arrel quadrada, el barri de les potències, i per últim l’ ajuntament, on hi havia guardat en una vitrina un petit diamant molt valuós per a la ciutat, i que tenia l’habilitat de transportar les persones cap a la Terra quan el tocaven.
Com que ja era molt tard i estaven una mica cansats, varen decidir entre tots quedar-se a dormir una nit i al llevar-se ja anirien a tocar el diamant màgic que els tornaria cap a casa. Així que demanaren un indret per passar la nit i descansar una mica, després de tantes sorpreses. El quocient els va dir que el millor lloc era a ca la multiplicació, i els va acompanyar fins allà.

Un cop llevats, i després de menjar-se un bon got de llet amb cereals numèrics, varen anar cap a l’ajuntament per tocar el diamant i tornar-se’n cap a casa. Però en arribar allí els digueren que malauradament el diamant havia estat robat a la matinada i els ensenyaren un paper que hi havia al lloc del robatori i que posava:

-T3N1M 3L F4M0S D14M4NT, S1 3L V0L3U V3N1U H4 BUSC4R-L0. TR0B3U-N0S 1 4G4F3U-N0S, S1 P0D3U.

Els cinc companys s’ adonaren que aquest missatge i el que havien agafat de la cua de l’ esquirol tenien molta relació. Van calcular l’operació del paper que tenien i els donà:

[(1001-250)·2]:2–321+125= 555

Els cinc amics recordaren que aquell número era el nom de la senyora de la casa que havien visitat el dia abans i pensaren que podia tenir alguna relació amb el robatori. Sense rumiar-s’ho gaire sortiren corrents cap a casa de la senyora 555.

Quan hi arribaren veieren que no hi havia ningú i entraren d’amagat a la casa. No sabien massa per on mirar, però buscaven alguna pista que els pogués ajudar a resoldre aquell misteri. De sobte es va sentir un fort soroll a les golfes i pujaren ràpidament. A l’entrar-hi, just davant seu, hi havia escrita a la paret una llarga i pesada operació combinada que van resoldre ràpidament:

{[(555+13)-350]:2-101}+3+32-40+10=13
El Víctor, la Laia, el Joan, l’ Arnau i l’ Ariadna van baixar corrents les escales amb la intenció de preguntar als veïns si coneixien algú amb el nom de 13, però en arribar a baix s’adonaren que la porta del carrer que ells havien deixat tancada estava oberta. Intuïren que algú havia fugit ràpidament de la casa mentre eren a les golfes.

La majoria que interrogaren els va respondre que el 13 era un número esquerp, molt egoista, amb qui feia una mica de por relacionar-s’hi. Altres els comentaren que era el majordom de la senyora 555, i que sempre se’ls veia junts. Els nens van preguntar si algú sabia on podien haver anat, i el quadrat els va dir que podien estar amagats en una casa als afores de la ciutat, a la barriada de la Suma, però que si hi volien anar seria millor que avisessin la policia Múltiple, que es trobava molt a prop d’aquella casa.

Després d’agrair a tots la informació donada, els cinc amics decidiren anar a avisar la policia, però quan van arribar a la comissaria es van trobar amb un rètol que deia que estava tancada per multiplicacions i que si algú tenia un problema havia d’anar a la comissaria del centre de la ciutat.
Havien caminat molt per tornar enrere i van prendre la decisió de continuar sols. A uns 100 metres més enllà trobaren un cartell que indicava la direcció cap a la vella i abandonada masia (casa dels afores). Tots junts van seguir el camí fins a la misteriosa casa.

En arribar-hi van veure llum al pis de dalt. Segurament eren la senyora 555 i el número 13, amb el diamant robat. En silenci van entrar a dins de la casa, pujaren cap al segon pis i s’amagaren darrere unes cortines. Efectivament eren la senyora i el seu majordom contents per haver robat aquella joia. Estaven segurs que en aquella casa ningú els trobaria mai i decidiren descansar una mica. Just en aquell moment, i sense pensar-ho dues vegades, els nens van anar corrents cap al diamant, el van agafar i van sortir a tota pastilla de l’habitació. Els lladres, sorpresos per tot allò, no van saber reaccionar i quan ho van fer ja era massa tard, s’havien endut el seu tresor.

Enfadats sortiren de la casa per atrapar-los, però fora ja els estava esperant tota la policia de la ciutat per detenir-los. El quadrat havia recordat que la comissaria d’aquell barri estava tancada i que els nens podien tenir problemes, així que se’n va anar a explicar-ho tot a l’alcalde, el senyor 1.000, que sense rumiar-s’ho va enviar cap a la casa tots els agents disponibles.

Per agrair als nois la seva ajuda per recuperar el diamant l’alcalde els explicà com tornar a casa: Havien de tocar el diamant i cridar ben fort:

Les matemàtiques són divertides !!!

De sobte, es trobaren de nou anant amb bicicleta i de tornada cap a casa pel camí del bosc. Darrere un arbre l’ esquirol els va fer un senyal amb la cua.

Correcció lingüística: Pere Martí.

El nostre especial agraïment al professor Eduard Barrobès per la seva il·lustració d'aquest conte, així com per les il·lustracions dels premis del jurat i del públic.

Accèssit del concurs de 1er d'ESO de Contes matemàtics

La guerra de las matemáticas.

Por Jordi Bausa (1er d'ESO D)

Hola, ahora os explicaré una historia o, mejor dicho, un sueño que le pasó a un amigo mío, Andrew.

Un día, concretamente, un lunes a segunda hora; nos tocaba mates, a todos nos gustaban las mates pero, Andrew las odiaba, no soportaba las matemáticas, y poco a poco se iba durmiendo, más y más profundamente. De repente, apareció en un mundo nuevo; todo estaba hecho con números: los bancos, las farolas... hasta las nubes y la lluvia. Pero todo lo bueno tiene algo malo, este extraño mundo estaba dividido en dos partes.
Una parte tenía una torre muy alta. Andrew se dirigió allí para ver qué pasaba, subió a lo alto de la torre, y vio en una especie de altar algo parecido a un número, era un ocho al revés. Fue a la otra torre y se sorprendió mucho porque la torre estaba dentro de la tierra; Andrew, tímidamente preguntó:

-Por favor, ¿ me puede decir alguien qué pasa?
-¿No lo ves?... Que estamos en guerra, muchacho. ¡Que los números enteros quieren dominar el mundo! Si perdemos desapareceremos y por eso estamos en guerra.

Andrew fue a la otra torre. Cuando estaba en lo alto dijo:

-¿Por qué estáis en guerra?
-¡ Porque los números negativos quieren apoderarse del mundo!

Andrew, un poco asustado, bajó de la torre y se dijo a sí mismo:

-Los dos números dicen lo mismo del otro.

Entonces vio a Isaac Newton, a Arquímedes, a Galileo y a Albert Einstein y les preguntó:

-¿Qué hacéis aquí?
-¿No lo ves, muchacho? Los números naturales nos han encerrado aquí por haber inventado a los números negativos.
-Ya lo entiendo. ¿Os puedo ayudar a salir?
- Sí que puedes -dijo Arquímedes.
-Empuja este barrote -dijo Arquímedes mientras señalaba un barrote.

Andrew empujó con todas sus fuerzas y¡ zas!... el barrote se rompió y todos salieron.

-¡Rápido, solucionemos este lío! -dijo Andrew.

Entonces, se dirigieron hacia la torre negativa, ésta estaba totalmente vigilada, pero a Andrew se le ocurrió un plan:

-Podemos escalar -pensó.
-No, ¡ hay que luchar! -dijo Galileo.
Lucharon duramente pero los guardias les encerraron en un agujero.
-Venga, pensad un poco, ¡ sois los mejores matemáticos del mundo!
-¡Ah! Tengo una idea -dijo Newton.

Pero en ese momento, todo se paró y apareció una luz que se les iba acercando cada vez más. Era Hipatia. Ésta les dijo:

-Tenéis que hacer que los dos “reyes” se junten para activar el escudo de emergencia.
-¿Por qué? -preguntó Andrew.
-Eso lo descubrirás tú mismo -contestó ella.

Entonces Hipatia desapareció entre las sombras. Einstein se acordó de un túnel secreto, empujó una piedra y un túnel apareció al momento.
Siguieron el túnel; primero a la derecha, después a la izquierda... al final salieron. Andrew vio en el suelo un diario, decía lo siguiente: “Descenso y choque inmediato de un gran meteorito”
Todos se quedaron de piedra mientras Andrew lo explicaba.

- Nos dividiremos en dos grupos: Newton y Arquímedes iréis a la torre positiva y Galileo, Einstein y yo a la torre negativa, -dijo Andrew, un poco asustado.

Así lo hicieron pero cayeron en una especie de túnel sin fin, era como un tobogán larguísimo, parecía de hielo; al finalizar el tobogán leyeron atónitos en una pared:

“Yendo yo para Villavieja
me crucé con siete viejas
cada vieja llevaba siete sacos
cada saco siete ovejas
¿Cuántas viejas y ovejas iban para Villavieja?”

Andrew y todos los presentes lo pensaron varias veces……
Al fin -dijo Newton:

-Era yo el que iba para Villavieja y no las siete viejas.

Entonces se abrió una puerta, y aparecieron unos contadores donde se podía leer “escudo”. Andrew activó los mandos y un campo de fuerza apareció de la nada.
Todos estaban contentísimos porque ahora el mundo ya no sería destruido por el meteorito. Pero aún no podían cantar victoria ya que el meteorito era más grande de lo que habían pensado y cuando chocó contra el campo de fuerza, no se sabía si el escudo podría aguantar más tiempo. De repente, todos cayeron otra vez en el mismo agujero o quizás se trataba de otro, porque en éste no había una puerta sino unas burbujas; cuatro en total, para ser más exactos. En la primera ponía, Paréntesis; en la segunda, Potencias y raíces; en la tercera, Multiplicaciones y divisiones y, en la última, Sumas y restas.
Nadie sabía qué era esa especie de burbujas. Cada uno de nosotros fue entrando en una, menos Einstein. Newton entró en la primera y vio cuatro burbujas más.

-¿Dónde entro? -se preguntaba.

Arquímedes iba entrando en la segunda burbuja pero quedó atrapado entre las raíces.
Galileo entró en la tercera burbuja y en una parte de la esfera superior de ésta ponía:

-¿Qué tiene que hacerse primero, las sumas o las multiplicaciones?

A continuación, Andrew entró en la cuarta burbuja y vio la siguiente operación:

5•5(22-(15-6•2))=

Andrew no la entendía .
Por último, Newton entró en la burbuja número uno pero había dos burbujas más:
Entró en la número tres y el meteorito se hizo un poco más pequeño. Newton salió con Einstein.
Galileo dijo rotundamente:

-¡Primero se hacen las multiplicaciones!

Acto seguido, la pared se rompió en mil pedazos y el meteorito se hizo aún mucho más pequeño y, en un abrir y cerrar de ojos, Galileo se encontró nuevamente con los demás. Andrew no lo tenía tan fácil.

-¡Ya lo tengo! -dijo. Anotó en suelo como pudo lo siguiente: 5•5(22-(15-6•2))= 5•5(22-(15-12))= 5•5(22-(3))= 5•5(22-3)= 5•5-19= 25-19=6
En ese mismo instante, él también se reunió con los demás y, por el camino, reían y se alegraban. Andrew, finalmente, salió ya que todas las burbujas explotaron y el meteorito desapareció totalmente. Todos se pusieron contentísimos…

-Andrew, Andrew despierta -oyó.
-¿Qué, qué pasa?
- ¡Que te has quedado dormido otra vez, bobo!



Corrección lingüística: Ángeles Méndez.


El nostre agraïment pel poema visual, dedicat al conte, del professor Florencio Santos.