L' osset de xocolata
Em dic Núria i tinc dotze anys, fa tres setmanes els meus avis de Cuenca ens van venir a visitar i em van portar un osset de xocolata amb llet per a mi i un aneguet de peluix per al meu germanet Quim, que té vuit anys, perque ell diu que no li agrada la xocolata.
A la meva mare totes aquestes coses de xocolata fetes artesanalment li encanten i, per això, el va posar a sobre la taula del menjador perqué fes bonic. Pero no va ser gaire bona idea...
El primer dilluns d'aquest mes, vaig sortir de la meva habitació, i vaig baixar al menjador, per veure els meus dibuixos animats preferits, que només els fan un cop a la setmana. Pero abans que pogués engegar la tele i jeure al sofa em vaig adonar que havien desaparegut els dos ulls, de xocolata blanca, del meu osset. No hi vaig donar massa importancia, al cap i a la fi, només era 1/16 part del meu osset. Perqué ...
1/32 (de I'ull dret)+ 1/32(de I'ullesquerra)=1/16.
Encara que això no sembles res, cada dia va anar augmentant. El dimarts, en baixar de bon matí, el que havia desaparegut era el nas de l'osset. O sigui una altra 1/16 part , Llavors ja em va començar a pujar la mosca al nas, però per molt que preguntés al pare, a la mare, al Quim, tots deien que no eren ells i que no en sabien res de res.
Però això no es va acabar aquí, perque el dimecres va desaparéixer l'orella dreta, i el dijous l'orella esquerra. Sumant-les totes dues juntes feien 1/8 de I'osset. Les dues preguntes principals que tenia eren: quantes parts de l'osset havien desaparegut i quina quantitat en quedava.
1/8 + 1/16 + 1/16 = 1/8 + 1/8 = 1/4
R1: 1/4 de l'osset havia desaparegut.
R2: 3/4 de l'osset encara hi era.
Pero aquestes 3/4 de l'osset no van durar gaire, perqué el divendres va desaparéixer la cama dreta - 1/8, el dissabte l'esquerra ja no hi era - 1/8. Aleshores, el cap només se li aguantava pels braços, que al següent dilluns i dimarts també van desaparéixer, com havia passat amb les altres parts - 1/4.
Ja tan sols quedava 1/4, el cap. Algú estava agafant la meva xocolata sense el meu consentiment, si al menys m'ho hagués demanat potser n'hi hagués donat una mica.
L'endema, en tornar de l'escola, vaig trobar 1/12 part del cap de l'osset davant de les escales, vaig pensar que si ho seguia em portaria fins a la persona que m'havia estat agafant parts del meu osset, així que vaig començar a pujar les escales sense miraments. Quan vaig arribar a dalt, em vaig aturar i vaig mirar a dreta i a esquerra buscant una altra senyal, de seguida la vaig trobar. A davant l'habitació del Quim hi havia un altre tros del cap del meu osset = a 1/12 part, casi desfet per l'escalfor que li arribava del raig de llum que entrava per la finestra del passadís. Vigilant de no aixafar
aquella cosa pastosa, vaig obrir la porta i, encara que no volia que hagués passat, vaig trobar al meu germà menjant-se 1/12 part del cap del meu osset, l'últim tros que em quedava. En aquells moments vaig recordar que jo encara no n'havia tastat, pero massa tard perque el Quim ja havia fet l'última mossegada i s'estava llepant els dits amb satisfacció. A part d'engreixar-se uns quants quilos, es va endur una gran bronca dels meus pares, que va durar dies. Pero jo no li vaig dir res, només em mirava l'escena pensant " encara sort que no li agradava la xocolata". En aquest món s'ha de ser optimista.
A la meva mare totes aquestes coses de xocolata fetes artesanalment li encanten i, per això, el va posar a sobre la taula del menjador perqué fes bonic. Pero no va ser gaire bona idea...
El primer dilluns d'aquest mes, vaig sortir de la meva habitació, i vaig baixar al menjador, per veure els meus dibuixos animats preferits, que només els fan un cop a la setmana. Pero abans que pogués engegar la tele i jeure al sofa em vaig adonar que havien desaparegut els dos ulls, de xocolata blanca, del meu osset. No hi vaig donar massa importancia, al cap i a la fi, només era 1/16 part del meu osset. Perqué ...
1/32 (de I'ull dret)+ 1/32(de I'ullesquerra)=1/16.
Encara que això no sembles res, cada dia va anar augmentant. El dimarts, en baixar de bon matí, el que havia desaparegut era el nas de l'osset. O sigui una altra 1/16 part , Llavors ja em va començar a pujar la mosca al nas, però per molt que preguntés al pare, a la mare, al Quim, tots deien que no eren ells i que no en sabien res de res.
Però això no es va acabar aquí, perque el dimecres va desaparéixer l'orella dreta, i el dijous l'orella esquerra. Sumant-les totes dues juntes feien 1/8 de I'osset. Les dues preguntes principals que tenia eren: quantes parts de l'osset havien desaparegut i quina quantitat en quedava.
1/8 + 1/16 + 1/16 = 1/8 + 1/8 = 1/4
R1: 1/4 de l'osset havia desaparegut.
R2: 3/4 de l'osset encara hi era.
Pero aquestes 3/4 de l'osset no van durar gaire, perqué el divendres va desaparéixer la cama dreta - 1/8, el dissabte l'esquerra ja no hi era - 1/8. Aleshores, el cap només se li aguantava pels braços, que al següent dilluns i dimarts també van desaparéixer, com havia passat amb les altres parts - 1/4.
Ja tan sols quedava 1/4, el cap. Algú estava agafant la meva xocolata sense el meu consentiment, si al menys m'ho hagués demanat potser n'hi hagués donat una mica.
L'endema, en tornar de l'escola, vaig trobar 1/12 part del cap de l'osset davant de les escales, vaig pensar que si ho seguia em portaria fins a la persona que m'havia estat agafant parts del meu osset, així que vaig començar a pujar les escales sense miraments. Quan vaig arribar a dalt, em vaig aturar i vaig mirar a dreta i a esquerra buscant una altra senyal, de seguida la vaig trobar. A davant l'habitació del Quim hi havia un altre tros del cap del meu osset = a 1/12 part, casi desfet per l'escalfor que li arribava del raig de llum que entrava per la finestra del passadís. Vigilant de no aixafar
aquella cosa pastosa, vaig obrir la porta i, encara que no volia que hagués passat, vaig trobar al meu germà menjant-se 1/12 part del cap del meu osset, l'últim tros que em quedava. En aquells moments vaig recordar que jo encara no n'havia tastat, pero massa tard perque el Quim ja havia fet l'última mossegada i s'estava llepant els dits amb satisfacció. A part d'engreixar-se uns quants quilos, es va endur una gran bronca dels meus pares, que va durar dies. Pero jo no li vaig dir res, només em mirava l'escena pensant " encara sort que no li agradava la xocolata". En aquest món s'ha de ser optimista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada