LA DESAPARICIÓ DE L'STUART
per Joana Sadurní (1er d’ESO B)
La Raquel tenia 13 anys, i li encantava llegir. Des que n’havia sabut que no parava. Quan s’avorria del món real, se submergia en un llibre, un món de fantasia, empresonat en cobertes de cartró, xiuxiuejant els seus tresors. Però ja està bé, tallo el rollo i començo: Quan no tenia cap llibre, s’imaginava de protagonista dels contes. Els que li agradava més de convertir-se, era en l’Hermione Granger, de Harry Potter, perquè li encantava la màgia, Hogwarts, els éssers màgics... I també s’imaginava que era Meggie, la protagonista de Cor de tinta i Sang de tinta ; on existia el món real i el de tinta, cosa que a la Raquel li hauria encantat.
I, quan no feia tot això, acariciava o jugava amb el seu gat, l’Stuart. Li encantava aquell gat, després de molt de temps havia aconseguit que li regalessin per l’aniversari. Per això, el dia 3 de Novembre (dissabte), quan es va llevar per anar a donar el menjar a l’Stuart i va veure que no era al seu llit, ni al sofà, ni a dins d’un armari ni a la terrassa, quasi li agafa un atac de cor. Va deixar el pot per encetar de Friskies i va anar corrents a l’habitació dels seus pares. Però allà no hi havia ningú. El llit estava fet, i hi havia una nota a sobre que posava, escrita amb presses:
HEM ANAT A COMPRAR, NO T’HEM VOLGUT DESPERTAR PER QUÈ AHIR VAS ANAR A DORMIR MOLT TARD PER ALLÒ QUE ET VAS MIRAR A LA TELE. TORNAREM BASTANT TARD.
PETONS
Se sentia tan estranya que només va poder dir una sola paraula:
-Perfecte.
Però no es va desanimar, i va anar a encendre el mòbil. Però el cas és que el mòbil no s’encenia. I, quan anava a deixar el mòbil sobre algun lloc pla, de tan emprenyada i trista alhora que estava, de què no ensopega amb algun objecte del terra... La pilota preferida de l’Stuart. La va agafar amb tristesa, i va anar a l’habitació on hi havia la caixa de joguines de l’Stuart. Quan va deixar la pilota a dins, li va semblar que alguna cosa que brillava es movia a l’interior. La cosa brillant va sortir volant de la caixa. I la Raquel es va quedar al·lucinada en veure el que era: un ésser diminut li va fer “hola” amb la mà mentre li somreia. Tenia els cabells rossos i anava vestit amb un vestit verd, tenia unes ales petites i anava fent ning - ning ... La Campaneta. No s’ho podia creure. Va tancar els ulls durant cinc segons i els va tornar a obrir, però ella seguia allà. Llavors, la Raquel va començar a tancar i obrir les mans davant dels ulls, però ho va deixar estar en veure que la fada se’n reia. Peter Pan era el primer conte que s’havia llegit, i l’havia llegit tantes vegades que sabia de sobres que havia de creure en les fades, sinó podia caure morta una d’elles. Així que va mirar la Campaneta amb un rostre interrogatiu; en veure-ho, la fada va assenyalar alguna cosa del costat de la caixa de joguines de l’Stuart: una calculadora.
-Oh, no, oh, no... Mates no, si us plau...-va murmurar la Raquel.
Però la Campaneta es va començar a posar vermella (cosa que volia dir que s’estava enfadant) i la Raquel no va tenir més remei que agafar la calculadora i seguir el sorollet i la brillantor de la Campaneta, que amb la mà li indicava que la seguís.
Mentre seguia la fada (encara flipava de que existissin), es va adonar que aquella calculadora no era normal (encara va flipar més). Emetia una brillantor estranya, com si volgués que et perdessis en el seu interior. Però la Raquel estava disposada a fer l’impossible per trobar l’Stuart, fins i tot matemàtiques (que era la cosa que més odiava de TOT el món).
La fada es va aturar a la cuina al costat dels plats de menjar de l’Stuart. La Raquel va veure un sobre, del mateix color que la calculadora i les ales de la Campaneta, un rosa pàl·lid. Va obrir el sobre i va treure el paper de dins, on hi figuraven els següents números:
2 3 5 7 __ __ 19 __ 29 31 __ 41 __ 47 __ 59
La Raquel va remugar i es va guardar el paper a la butxaca (les sèries no li agradaven gens). Va mirar la Campaneta, esperant que li donés una altra pista, però la Campaneta no parava d’assenyalar la nevera i el seu coll, la nevera, el coll, la nevera, el coll... Llavors la Raquel ho va entendre. Volia llet. Segons havia llegit a “Cor de tinta”, a les fades els encanta la llet. Així que va agafar el plat d’aigua de l’Stuart, el va buidar i el va omplir de llet.
La Campaneta se la va beure tota, i va enlairar-se. La Raquel la va seguir. Es van parar al llitet on dormia l’Stuart. Dins hi havia un altre sobre, també rosa pàl·lid. El va obrir, i dins hi havia aquesta operació:
(12 + [10•2-15] ) •9-7 = ?
Tot plegat era molt estrany: desapareix l’Stuart, i, per trobar-lo, una fada li ensenya una calculadora màgica, una sèrie incompleta i una operació. Que estrany. La Raquel es va fer una espessigada per veure si somiava...no. Era real.
La Campaneta li va indicar els dos papers. Amb allò volia dir que els resolgués.
La Raquel va començar per l’operació. Allò li havia explicat la seva professora de matemàtiques l’any passat amb no-sé-què d’unes bombolles i un explorador, o un aventurer. Va anar corrents a la seva habitació, i va buscar fins a trobar els apunts de mates de l’any anterior. Va buscar la jerarquia de les operacions. Al cap de set minuts ja ho tenia tot après. Es va treure el full de la butxaca i el va fer en menys de 2 minuts. La Campaneta ja estava a l’habitació, i es va assentar al costat de la Raquel en un coixí. La Raquel va agafar l’altre paper, el de la sèrie. Li sonava moltíssim, o sigui que va buscar als apunts de l’any passat fins a trobar “Nombres primers”. Es va enfadar amb ella mateixa per no haver-se’n recordat, però va fer la sèrie:
11-17-23-37-43-53
Molt bé, ja ho tenia tot resolt. Però...què havia de fer, amb tots aquells números???
-I ara què he de fer? -Es va preguntar a ella mateixa. Però no va ser ella qui va respondre.
-Introduir els dos resultats a la calculadora -va dir la Campaneta.
-Parles? T’has passat tota l’estona fent ning-ning i parles?
-No, el que passa és que sóc un ésser màgic, i només em saben escoltar les persones que en saben, ni que sigui una mica, i que creuen en ella i els agrada. Les matemàtiques tenen en si una mica de màgia.
La Raquel va quedar perplexa. Era veritat, ara, les matemàtiques li començaven a agradar. I, creia en la seva vista, o sigui que creia en la màgia, perquè allà al davant hi tenia una fada. Però va deixar els seus pensaments per més endavant, el primer era l’Stuart. Va posar, de primer, els nombres primers, i després hi va posar el resultat de l’operació. No va passar res.
-Has de creure en les matemàtiques -li deia la Campaneta-.El Peter hi creu molt.
"El Peter?" Es va preguntar la Raquel "Ah, sí, és clar, el Peter Pan".
Li van començar a caure les llàgrimes, però va posar a la calculadora la sèrie i el resultat per segon cop. Va tancar els ulls i va notar que la Campaneta se li assentava a l’espatlla. "Si us plau,si us plau..." Pensava. Llavors va notar que alguna cosa li fregava les cames. Va obrir els ulls i...
-Stuart!!! –es va acotar tan de cop que la Campaneta va estar a punt de caure. La Raquel acariciava el gat, feliç, i va observar com els sobres, els papers i la calculadora desapareixien. Per un moment va pensar que la Campaneta també havia desaparegut, però ella encara seguia allà, encara no havia acabat la seva missió.
-T’he d’ensenyar tot el que pugui de màgia –li va dir.
La Raquel va saber que "màgia" volia dir "matemàtiques".
La fada i la Raquel es van passar la resta de l’estona fent matemàtiques, fins que van sentir que la porta s’obria.
Li va donar les gràcies a la fada, que li va dir adéu i va desaparèixer amb un ziiiiip!!!
L’Stuart va pujar a la falda de la Raquel al mateix temps que la seva mare obria la porta de l’habitació.
-Oh, Raquel...Ens sap tan de greu haver estat tanta estona comprant! Però ja saps, els dissabtes...Què has fet durant aquesta estona?
-Màgia. –va dir la Raquel, apartant-se perquè la seva mare pogués veure els fulls d’operacions que havia fet amb la fada.
-Quina imaginació, Raquel... Si això no són res més que...
-Mates, ja -va dir la Raquel, badallant- Però, les mates, al cap i a la fi, també tenen una mica de màgia, no?
I va deixar enrere una mare amb les celles cap amunt i la boca oberta, mirant com la Raquel agafava Alícia al país de les meravelles, pensant que la seva filla no estava passant gaire bé l’adolescència.
Gràcies per les teves il·lustracions, Eduard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada